18 de gen. 2011

només he mirat l'hora quan m'he adonat que sonava Opportunity de Pete Murray. nus a la boca de l'estómac i suor freda. el peu dret imposa independència, que s'inventa un compàs desdibuixat entre acceleració i ritme mentre la respiració s'esforça per aparentar calma. la nit s'escursa però avui, osti... avui la tarda se'm fa eterna! segur que topo amb alguna mirada de complicitat a la sortida (de fet, hi compto, J.) i demà? demà espero poder-ho explicar amb la mateixa cara de nerviosisme i alegria.

5 comentaris:

  1. Si et serveix d'alguna cosa, des d'aquí una mirada còmplice


    salut

    ResponElimina
  2. Em remeto al comentari d'en Tinc molt mal caure... alguna cosa ens has d'explicar?

    ResponElimina
  3. Gràcies Gregori! Rebuda! :)

    Tinc i Porquet: llegit així... seria una dosi de romanticisme en estat pur! vosaltres, d'amor, patiu aquestes taquicàrdies?

    ResponElimina
  4. Jo d'amor no en gasto gaire, sap... més aviat tiro d'estima...

    ResponElimina