23 de maig 2011

des del llit tot té nova perspectiva i el dia es fa curt tot i el no res. quan no és aquí és allà mentre somric dient que tot bé i a lloc. paciència, diuen. però ja en tinc prou. de fet, ja fa ben bé un parell de dies que n'estic TIPA! però m'estalviaré la pataleta, tornaré a no trobar la postura, a posar l'alarma de matinada i em llevaré mirant amb nàusees el brebatge amarg. demà sí, va.. demà segur que tinc excusa per no queixar-me tant.

12 de maig 2011

dijous, matí de calma aparent.
he deixat d'atavalar-me amb aquella veu que, en mode aleatori, em cantava a caaaaameeeeraaa-leeeentaaaa en el moment de màxim estrés i sóc una mica més feliç. també ho deu fer que ja porto les ungles vermelles i els dits a la fresca. màniga curta al sol i gelat de mitja tarda, va!

10 de maig 2011

una taula buida en un racó a l'altra banda del riu. des d'aquí no t'ofega la multitud però hi arriben rastres del perfum de la ciutat. és agradable. una noia estén roba blanca a la terrassa del seu quart pis i tinc la sensació que m'enlluera amb els llençols; porta la faldilla de volants que em vaig emprovar l'altre dia i m'arrepenteixo, a l'instant, d'haver-la tornat a deixar on era. a l'alçada dels ulls és ple de paraigües que guien grups de jubilats cap al seu autocar, ventalls i esclats de riure contagiosos. a primer pla hi ets tu. t'imitaré demanant que la coca-cola sigui amb gel i llimona i hi sucaré les xips com he fet amb el croissant al cafè amb llet aquest matí. faràs la ganyota de sempre i m'enriuré de tu amb habilitat: és un dels meus petits plaers i no el canviaré. abans de marxar teclejaré el número penjat d'aquell balcó: a Girona, hi vull venir a viure.

4 de maig 2011

el madridisme es queixa, somica i culpabilitza.
potser jo també buscaria excuses si fos a l'altra banda (ai, uix!), intentant justificar una tornada a casa amb tantes penes; però a dia d'avui esquivo canals de televisió i premsa concreta o em conec:
seran les alegries les que hauré de començar a justificar.

estic convençuda que a Londres també s'hi regarà el camp per voluntat divina, em quedaré sense ungles i tornaré a pensar que mentre guardi la samarreta sempre a l'últim calaix entre partit i partit, no hi ha res a témer. no em posaré talons, tot i que a la llarga nit de dissabte li segueix diumenge, i m'emocionaré, copa en mà, veient que en temps present, "aquests no fallen".

2 de maig 2011

no sé parlar de futur.
amb ell hi penso, planejo, somio, viatjo, enamoro, arrisco, llegeixo, parlo (sempre amb idiomes estranys i una habilitat que em sorprèn), conec, aprenc i visc; i després arribo a l'escriptori i parlo en passat.
punt i final al conte d'avui, que segurament, explicaré demà.