4 de gen. 2011

recordo el primer dia que hi vaig entrar. assegut a la cadira mirava absent a l'exterior a través de la petita finestra de la seva nova habitació. estava sol, però tot indicava que l'avia havia marxat feia poc: vestia de carrer, amb els pantalons i la camisa dels diumenges, afeitat, enclenxat i al seu costat, un ram de flors colorista ocupava la tauleta de nit.

al veure'm se li varen il·luminar els ulls, aquells ulls petits i blaus que despertaven tendresa i que ara amagaven les arrugues. volia que m'assegués al seu costat i li expliqués tot allò que pogués recordar. no em creia que la seva memòria fos tant fràgil mentre el veia assentir atent a cada paraula. va ser el primer a animar-me a marxar, "no t'ha de fer por allunyar-te, petita, sempre seràs a prop de casa", sent el millor consell que em va poder deixar. van passar hores entre preguntes i masses respostes. "t'estimo avi, aviat tot tornarà a ser com sempre". quan era al passadís la infermera preguntava a l'entrar "per què plora Joan?" i ell va respondre "perquè estic content".

absurditat la d'aquestes festes, que fan que, en un moment, debateixis entre llàgrimes i un somriure.
igual que aquell dia; de camí a casa.

6 comentaris:

  1. no sé per a quina raó en "aquests dies" sempre es recorden les persones absents, no són absurditats potser no estan tant lluny...

    ResponElimina
  2. Són dies d'una forta càrrega sentimental. Tanta que la frontera entre la tristor i l'alegria, el plor i el somriure, sigui molt i molt fina.

    ResponElimina
  3. Commovedor

    Sortosament això ja s'acaba, no es pot estar gaire temps amb aquesta sensibilitat a flor de pell

    Això sí, l'any que bé hi tornarem..

    ResponElimina
  4. Sensacions conegudes... malauradament.

    ResponElimina
  5. Recordo una entrada similar fa uns anys en un altre apartat de la xarxa...

    Fantàstica manera d'expresar una situació tan maca... Hauriem de ser capaços de poder-ho fer, al llarg de tot l'any.

    ResponElimina
  6. la relació amb gent gran, molt especialment amb els avis, sempre l'he viscut d' una forma molt màgica. quan desapareixen és una tragèdia.

    ResponElimina