el Vilet s'amaga al final d'una carretera estreta i mal asfaltada. a l'hivern també l'amaga la boira, però avui fa lluna. és el poble on passava els estius, on tenia tres mesos per escapar-me amb la bicicleta direcció Maldà sense dir paraula a la padrina, afartar-me de móres calentes dels esbarzers de darrere casa o enfilar-me de manera insistent als ametllers del tros de Cal Palillo només per veure'l enfadat perseguint-me amb el bastó. a les sis el tiet acampava la cadira a l'ombra de la plaça amb les cartes a la butxaca. la marinada despentinava el seu serrell i el feia cordar tots els botons del jersei fi de cotó.
Aquestes coses encara passen a l'actualitat? Encara són possibles? Jo no les he viscut mai, em semblen irreals.
ResponEliminaPostals d'infantesa :)
ResponEliminaRecords de moments únics. Viscuts amb intensitat i recuperats ara, per una inquieta memòria. Bo!
ResponEliminaI entrar a les cases dels veïns cridant A Maria. Totes les portes obertes. Olor a llet acabada de bullir. Salts en la memòria.
ResponEliminaM'has fet buscar al google on cau Vilet...i ben bé que el diminutiu li escau, doncs és una vila ben menuda!
ResponEliminaQuins records més preciosos que descrius... em fas recordar els meus, una mica més al nord... córrer pels trossos de blat de moro, banyar-se al Segre al migdia, jugar amb el gos al capvespre...
Xexu, a l'actualitat: el tiet s'ha quedat sense serrell, la morera de darrere casa ja no hi és i l'avi de Cal Palillo tampoc. jo em continuo enfilant als seus ametllers.
ResponEliminaHola Queta! Benvinguda! :)
Freewheeling, a vegades un cap de setmana et recupera molt més del què esperaves.
Alyebard, a Lleida el que bullien erens els tomàquets per fer-ne la conserva!
El porquet, ben ben menuda! potser són 16 els habitants durant l'any, a l'estiu erem més de 20 bicicletes. :)
També en feien! i melmelada de síndria i meló amb pell de llimona i una branca de canyella :D
ResponEliminaapa.... ara sí que ja no ho puc contraatacar, això!
ResponElimina