el madridisme es queixa, somica i culpabilitza.
potser jo també buscaria excuses si fos a l'altra banda (ai, uix!), intentant justificar una tornada a casa amb tantes penes; però a dia d'avui esquivo canals de televisió i premsa concreta o em conec:
seran les alegries les que hauré de començar a justificar.
estic convençuda que a Londres també s'hi regarà el camp per voluntat divina, em quedaré sense ungles i tornaré a pensar que mentre guardi la samarreta sempre a l'últim calaix entre partit i partit, no hi ha res a témer. no em posaré talons, tot i que a la llarga nit de dissabte li segueix diumenge, i m'emocionaré, copa en mà, veient que en temps present, "aquests no fallen".
No fallaran, no fallaran! Totes les supersticions a l'ordre del dia, el que faci falta! La Champions també depèn de nosaltres! :p
ResponEliminaJo, de moment, no començo a treure del calaix el reguitzell de manies, supersticions i promeses pre-final.
ResponEliminaM'espero a tenir la lliga al sac :)
i és que aquests no fallen, ja ho sabem!
ResponEliminaPots estar ben tranquila. I que no falti la copa en ma..
ResponEliminaamunt i crits!
No sé, no sé, aquest any no ens tocaria, no? Haurem d'apel·lar al nostre nou esperit de guanyadors, que sembla que ens estem acostumant a guanyar, i abans del primer Wembley no ens menjàvem un torrat...
ResponElimina