m'adono que no sé on vaig. el passadís que recordava el dia de l'enterrament fa més de cinc anys no és on em trobo i una angoixa punxent em martelleja: no trobo l'avi. la idea de què "si no ets capaç de trobar-lo l'has perdut per sempre" m'ha agafat per sorpresa i m'he posat a plorar no sé si per la mateixa idea o per l'absurditat del raonament.

a un pam de la meva taula ells prenien cafè sol; anaven encorbatats, sabates de pell de punta quadrada i ben pentinats, clixé, he pensat. el que parlava tenia un to neutre i despreocupat, portava un anell de casat i no deixava de gesticular. al davant, jo hi tenia els contes de Monzó i el meu tallat. per un moment he pensat que barrejava realitat i ficció encadenant paraules del llibre amb el diàleg engrescat del meu costat, però no, el protagonista era un altre. parlaven de dissabte, de la cambrera, del vestit, de com li va treure, i de com la Sònia no pregunta mai res arribi a l'hora que arribi.

no m'he adonat que el mirava fixament fins que s'ha dirigit a mi amb un "coses que passen", m'ha fet l'ullet, han rigut, s'han aixecat, han pagat els seus cafès, i han marxat.

l'estrany cas de la caixera del supermercat.

"la caixera té un mal dia."
ui, la caixera té un altre mal dia, un més, avui tampoc, no està d'humor, li passa alguna cosa...

han passat 6 mesos i encara no li he sentit la veu. 

m'inquieta, i he estat pensant que:

- no ha dit mai res tot i l' "hola" habitual perquè és muda i sobreentén que no coneixo el llenguatge de signes.
- no em diu mai la suma final de la compra. no porto ulleres i sap que puc veure perfectament la pantalla del seu ordinador. seria absurd gastar energia.
- em mira malament perquè la bossa (que prèviament he demanat amb educació i "gràcies"i ha plantat a sobre els productes que ja han fet el seu "piip" corresponent) és la segona que em dóna (fa pagar) aquesta setmana.
- m'odia només perquè els iogurts que agafo no són desnatats.
- ha demanat que li posessin facebook a l'ordinador i li han negat rotundament.
- un canvi de personalitat no entra per la seguretat social i no es pot permetre una mútua.

segur que en quinze dies tinc sis noves hipòtesis i una mica menys de paciència.

la carretera presumia de neu acabada de caure i jo seia recargolada al seient. no vaig treure les mans de l'aire calent durant tot el trajecte i a l'obrir la porta em vaig penedir, a l'acte, d'haver decidit fer l'excursió. però el cel era blau i el camí blanc i jo portava mil capes de roba, la càmera bona i un somriure d'orella a orella.

vam fer el cim, em vaig treure els guants per fer les fotos i vaig plorar de dolor per no sentir-me les mans.

la gallina pelada, un tic més a la llista.

no deixo de pensar amb els nòrdics afincats a Catalunya.. 

avui encara deuen estar descollonant-se de riure. 

com diria Mazoni, "no n'hi ha prou amb la felicitat, exigim eufòria."