m'adono que no sé on vaig. el passadís que recordava el dia de l'enterrament fa més de cinc anys no és on em trobo i una angoixa punxent em martelleja: no trobo l'avi. la idea de què "si no ets capaç de trobar-lo l'has perdut per sempre" m'ha agafat per sorpresa i m'he posat a plorar no sé si per la mateixa idea o per l'absurditat del raonament.
Mai és fàcil enfrontar-nos amb la mort d'algú estimat, encara que sigui en els records.
ResponEliminamai ho és. i si tots els records que en tinc són bons, molt més.
EliminaAra no recordo a través de quin bloc he arribat al teu però t'he de dir que m'ha encantat el poc que de moment he pogut llegir. Així que moltes felicitats i sàpigues que a partir d'avui mateix tens un seguidor més.
ResponEliminaI com a primer comentari només puc dir-te una cosa molt breu.
Mai no perdràs ningú mentre el conservis als teus records.
moltes gràcies per les teves paraules Jaume!
Eliminabenvingut a aquest racó :)
Mira, jo et seré sincer. Des del dia que la vam enterrar no he tornat al cementiri a "veure" la meva iaia. No m'agraden massa els cementiris. Així que prefereixo seguir-la recordant en el meu cap, tot passejant, o fent un cafè o mig endormiscat a la migdiada. Els seus records em sorprenen inesperadament i de la millor manera. Amb això jo ja en tinc prou per a tenir-la sempre present.
ResponEliminano hi havia anat mai, Porquet. sempre he pensat que l'àvia perdia el temps amb les seves visites fins que no sé com ni perquè m'hi vaig trobar. (m'estaré fent gran?)
EliminaAcabo d'aterrar a "casa teva" fa pocs dies jo també vaig escriure sobre la mort, hi t'apunto una frase que m'agrada molt d'un escriptor Galeano: "L'oblit és la veritable mort". Feliç dimecres!
ResponEliminaHola Marta! :)
Elimina(si? m'hi faig una volta!)
Hi ha passadissos que no s'acaben mai. Sempre apareixen noves portes, nous racons....
ResponEliminasi el context de la frase no és un cementiri et diré que "sort n'hi ha!"
EliminaEm sembla que dels avis, qui més vaig estimar és l'àvia que no vaig arribar a conèixer. A certa edat vaig arrencar una foto d'un àlbum on apareixia amb la meva mare de petita. La guardo com un tresor i de tant en tant me la miro. Potser aquí hi ha una història a quatre mans.
ResponEliminaPotser sí, posem-la a la cua.
Elimina