matins d'agressivitat passiva

aquest any no he menjat la coca al cotxe ni he brindat amb els punys i begut a morro. he fet una foguera a la platja per primera vegada però no hi he saltat per sobre, cremat cap desig ni tirat les calces. he gaudit del sol i les aglomeracions a la sorra i he tornat igual de blanca cap a casa... maleïda pell i enganxosa xafogor!

el primer dia de platja es balanceja entre
el "per fi" i el "no estava a punt"

has tornat a prendre viagra per la insolència i has fet veure que em coneixies. però tornaràs a amagar-te al llibre d'on has sortit i, passant pàgina, et fondràs en diàlegs absurds i paràgrafs mal estructurats.

a les novel·les mai hi apareixen arbres porpra quan el cel plora color.

saps què? em quedo aquí.

tornes.
i punxes, mareges i trasbalses.

m'escolto.
i m'enfado, desagrado i exigeixo.

marxes.

feia molt que no parlàvem. segurament per la por absurda de sentir-li la veu trista o pessimista per primera vegada, però no, continua essent tant ell com sempre. dues hores de conversa poden semblar eternes si no tens prou coses a dir-te però ho fa fàcil i no serveixen de res les llistes (absurdes) de temes-comodí per si "eeeeehhhhhh", "mmmmmmm", i tal.

ell és el primer madrileny independentista que conec, 

i l'amic més valent que tinc: http://manu-grande.blogspot.com.es/

Dissimular, emmudir, l’escalfor escalant fins a les seves galtes i el balanceig del seu cos sobre el taló, la punta, el taló, la punta, segon, primer, el taló, la punta, entresol, planta baixa. La punta, el taló. Les pessigolles que li feia l’estómac recorrien el seu cos en una petita marató sincronitzada, els seus pulmons somreien doblegant-li el diafragma i li provocaven un sanglot divertit que no sabia dissimular.

per fi ens hem regalat el conte.