- tanta corbata me ahoga. con mi mujer nos escapamos al pueblo
  cada fin de semana.

- como nosotros, que somos más de campo que las patatas.

8.42h. C/Mallorca. Exterior d'un bar de tratge i corbata.

Dissabte a Ikea: Crònica d'una mort lenta i dolorosa.

tres hores en cotxe perquè l'Hospitalet s'apunta a la Mercè i Badalona és a l'altra banda, clar. plou de forma intermitent i el dia és gris i lleig. tothom s'ha llevat pensant el mateix? és injust, nosaltres ja hi vam quedar dilluns! són 50 minuts fent cua a la sortida 20 de la B-20. mira, un altre llest! (n'és ple). prometo que si me'l trobo amb el carro a dins el departament de cuines l'atropello, però no, encara no sé que serà impossible agafar velocitat. planta -4 lletra Q és mig kilòmetre fins a l'entrada, sort de les ganes d'estirar les cames després de les tres hores d'encarcarament rere el volant.

hi ha un home de pingüí cantant a l'entrada. amb gests obvis invita al ramat del què formem part a pujar a les escales mecàniques. a dalt, noies vestides de pallasso reparteixen globus a tot el què s'hi acosta: sóc al circ.

amb aquest caos és impossible tenir les idees clares i això que portem una llista objectiva del què necessitem: galeria, cuina, menjador i habitacions, aquí per lliure. ens falten les cortines! ja tornarem, si us plau.

a les 6pm. ens asseurem a taula perquè ens espera un plat d'arròs a la cubana, sinó, segur que em deixaria caure al sofà. potser fins l'endemà.

avui hem tornat a sopar amb les finestres obertes de bat a bat i sense màniga llarga: setembre ens dóna una pròrroga. només sento els veïns
de l'edifici del davant quan els de Guardiola empaten el partit i el silenci després del tercer gol sols el trenca algun cobert que cau a terra. a la mitja part els sofàs són buits, segur que renten plats o pleguen la roba que
ha estat estesa tota la tarda. potser, fins i tot, actualitzen el blog.

és ara quan hem de fer renéixer tradicions,
i ensenyar-les als petits que vénen al darrere.

al final la pluja es va quedar sota els nostres peus i vam poder gaudir
d'un mar de núvols i un cel estrellat. 

a quarts de set el sol treia el nas, i jo també.

m'he llevat més adormida que cap altre dia. divendres? sí. confirmat. 

després de la dutxa he agafat la primera samarreta del prestatge i els pantalons més a mà que he trobat i arrossegaré la sensació d'anar d'uniforme (hola! què et porto? - una clara i unes xips - molt bé!) fins les 15h., quan el tren em marejarà direcció casa i tindré l'opció de posar-hi color.

i ja de nit.. que no plogui, va, que tinc planejat manta d'estrelles a un cim prop de Camprodon i no he dissenyat pla b. 

vem començar al juny,
ens hi vem intentar instal·lar al juliol,
i ara ja hi som: tres en un pis.

un dia a dia, més o menys absurd, i de cara la galeria:
caralagaleria.blogspot.com

"ens els treballem a tots i ja decidirem quin per cada una més endevant"

quatre nenes al carrer provença establien els objectius del curs el primer dia de classes.

a la rambla venien senyeres coixes de quatre franges grogues i cinc vermelles; i al pati interior de casa només hi he comptat sis banderes amb el cafè amb llet del matí. a l'hora del tallat, però, la veïna de dalt ha estès els llençols nets i les quatre barres i he sumat +1 al recompte.

m'he enrabiat, en català.
però després he pensat que, "malauradament", aquest petit país sap fer castells i sempre, sempre s'aixeca.
ara més que mai i tant com sempre.

estones llargues i dies molt curts.

he decidit que faria una crema amb el meló "poxo" que he trobat a la nevera només arribar. les llimones les he comprat al supermercat d'aquí al costat, i mentre pagava, la mirada interrogativa de la caixera em demanava si faria peix o bé els postres, m'ha semblat intuir un un "et ve gent o és un capritx?" i amb una rialla de "una crema de meló és el millor remei per un dia tant gris però calorós" he tornat a casa i m'he posat el davantal.