les àvies engreixen els seus sobres perquè s'han vist més arrugues emmirallant-se aquest matí. un any més els pesa i els fa mandra, diuen, mentre jo les veig encara més boniques amb les seves camises elegants i sabates amb taló de dos dits. els tiets parlen de feina, economia o política, i jo em distrec amb la conversa de l'altre banda de la taula quan xoquen ideologies.

aquest any m'he limitat a prohibir a la mare estovalles de roba i a dibuixar una taula colorista i personalitzada per cada un del 19 comensals.

aquest any hem tornat a tenir panera i discurs de crisi. 

sobre la taula, vuit caixes embolicades amb paper negre que, tot i elegant, no projecta optimisme.

a dos quarts de cinc el sol horitzontal torna a tenyir els cabells dels plataners d'un daurat que enganya el fred. m'hipnotitza el ball de les fulles i bufandes fins que el cel s'encén.

"La Margot sense maquillatge era més tova i més terrenal que l'impactant objecte femení que presentava al públic. La Margot sense roba era prima, gairebé flaca, amb uns pits petits d'adolescent, uns malucs estrets i uns braços i cames nerviüts. Una boca de llavis carnosos, una panxa llisa amb un melic lleugerament sortint, unes mans delicades, [...]. Les particularitats d'un cos, els detalls preciosos i irrellevants."

Invisible, Paul Auster.

el Vilet s'amaga al final d'una carretera estreta i mal asfaltada. a l'hivern també l'amaga la boira, però avui fa lluna. és el poble on passava els estius, on tenia tres mesos per escapar-me amb la bicicleta direcció Maldà sense dir paraula a la padrina, afartar-me de móres calentes dels esbarzers de darrere casa o enfilar-me de manera insistent als ametllers del tros de Cal Palillo només per veure'l enfadat perseguint-me amb el bastó. a les sis el tiet acampava la cadira a l'ombra de la plaça amb les cartes a la butxaca. la marinada despentinava el seu serrell i el feia cordar tots els botons del jersei fi de cotó.