28 de des. 2010

dormir fins tard, parlar del fred i sopar amb vi.

20 de des. 2010

de petita em costava dormir a la vigília de nadal. em llevava molt d'hora tot i celebrar sempre els reis i no el tió, que sempre em cagava maquinetes, llapissos de colors i dolços. amb els anys vaig entendre que, com l'àvia, ell tampoc entenia que jo em feia gran.

aquest any també complirem amb els tòpics:
hi haurà dos segons: un de cada àvia; que competiran perquè la seva olla sigui la que quedi més buida. iniciaran una cursa dissimulada servint plats que acabarà amb un recorregut de gotes de sofregit de la cuina al menjador. discutiràn amb la mare, vileda en mà, que el vermut ha estat excessiu i tothom ja hi posa mala cara al primer plat però t'hi posaran ració doble si goses a dir "jo no gaire, iaia". el pare farà tres o quatre viatges a la bodega perquè un dels dos era fort de sal i el vi n'és l'antídot. jo portaré els plats nèts i apilaré els bruts a l'aigüera, comptaré quants tes, tallats, descafeinats i sols i, post-it en mà, iniciaré de nou el recompte. avui el rentaplats i la cafetera tindran tanta feina com nosaltres. sort que no es queixen.

tocaran les cinc i la tieta despullarà les neules i l'àvia seurà prop dels bombons, el cosí mitjà no treuà l'ull de la plata de torrons però estarà tip de tant sucar pa a la beixamel del canalons. ara ja ningú puja d'alt la cadira a recitar la nadala. fins no fa tant, s'aturaven els crec-crec's del torró d'Alacant i escoltavem impacients les versions d'última hora i estrofa quan arribava el torn als cosins més petits. recordo que jo sempre mirava al sostre i posava les mans a les butxaques. les mitges eren blanques i segur que les sabates de xarol.

a vegades les coses més simples es converteixen en una caricatura d'elles mateixes i sens dubte, per nadal, la millor caricatura és la de casa.

15 de des. 2010

l'ombra era llarguíssima aquest matí. m'hi he fixat quan atravessava un dels carrers més transitats a aquesta hora. el rellotge de plaça universitat m'accelerava el pas a dues cantonades de la feina mentre em creuava amb les mateixes mans de cada dia, avui tenyides de colors i estampats varis fent evident allò de què comença el fred, o retorna. acoto el cap per esquivar una bicicleta a l'altre banda de l'acera i somric a l'adonar-me de l'absurditat del gest. m'enfundaria en un vestit cenyit de Lauren Bacall només per fer-me meva la frase "la imaginación es lo más alto que una cometa puede volar" i continuaria caminant.

13 de des. 2010

segurament fariem el menú amb una copa de vi i la tarda seria lenta i nuvolosa. el dilluns ja va de caiguda i no tinc ganes de mossegar a ningú, encara. a vegades tot és més fàcil del que sembla. un "bona nit" a pam de nas quan ja no hi comptaves o el dinar a taula amb més ganes que gana, veure't amb els pantalons del pijama des del sofà de casa o pensar en la opció metro x escurçar el camí. ja són dies posant-m'hi d'esquena i és estrany, però avui, parlo de petiteses.

3 de des. 2010

l'altre dia em parlaven de l'eròtica del poder. aquest i l'altra. assenteixo davant paraules que conec i que, alhora, no em deixen de sorprendre. noms propis i estadístiques. a vegades sembla que portem les converses estudiades previament.

1 de des. 2010

explicar que has passejat per la Boqueria esquivant turistes i flashos no deixarà de ser un tòpic. me'ls miro encuriosida i també m'hi sento estrangera. mai he sapigut quina és LA parada. a totes, et somriuen rere colors tropicals que no lliguen amb el fred de desembre i et segueixen de reüll fins que t'amaga la foscor de les parades que ja han baixat persiana. no m'hi perdo, avui. he vist una venedora que apila les taronges i fa sanefes amb els kiwis després de l'última venta i m'ha convençut. segur que sortirem retratats de la mà, o desenfocats i a les fosques. Potser, fins i tot, acabem en algun marc daurat al nord de Rússia sense robar-li protagonisme; enlluernat, somrient, vestint blaugrana i màniga curta. ура!