les àvies engreixen els seus sobres perquè s'han vist més arrugues emmirallant-se aquest matí. un any més els pesa i els fa mandra, diuen, mentre jo les veig encara més boniques amb les seves camises elegants i sabates amb taló de dos dits. els tiets parlen de feina, economia o política, i jo em distrec amb la conversa de l'altre banda de la taula quan xoquen ideologies.

aquest any m'he limitat a prohibir a la mare estovalles de roba i a dibuixar una taula colorista i personalitzada per cada un del 19 comensals.

aquest any hem tornat a tenir panera i discurs de crisi. 

sobre la taula, vuit caixes embolicades amb paper negre que, tot i elegant, no projecta optimisme.

a dos quarts de cinc el sol horitzontal torna a tenyir els cabells dels plataners d'un daurat que enganya el fred. m'hipnotitza el ball de les fulles i bufandes fins que el cel s'encén.

"La Margot sense maquillatge era més tova i més terrenal que l'impactant objecte femení que presentava al públic. La Margot sense roba era prima, gairebé flaca, amb uns pits petits d'adolescent, uns malucs estrets i uns braços i cames nerviüts. Una boca de llavis carnosos, una panxa llisa amb un melic lleugerament sortint, unes mans delicades, [...]. Les particularitats d'un cos, els detalls preciosos i irrellevants."

Invisible, Paul Auster.

el Vilet s'amaga al final d'una carretera estreta i mal asfaltada. a l'hivern també l'amaga la boira, però avui fa lluna. és el poble on passava els estius, on tenia tres mesos per escapar-me amb la bicicleta direcció Maldà sense dir paraula a la padrina, afartar-me de móres calentes dels esbarzers de darrere casa o enfilar-me de manera insistent als ametllers del tros de Cal Palillo només per veure'l enfadat perseguint-me amb el bastó. a les sis el tiet acampava la cadira a l'ombra de la plaça amb les cartes a la butxaca. la marinada despentinava el seu serrell i el feia cordar tots els botons del jersei fi de cotó.

potser són tants dies de pluja, o el constipat que em persegueix i es manifestarà d'un moment a l'altre, o les tardes lentes entre originals que he fet i refet masses vegades i a l'últim moment; però els cels tant blaus no compensen els dies tant espessos i es fa pesat. no parlaré de política, em deprimeix. potser el pont de desembre és bon moment per plantejar-me sortides d'emergència a mode de nou capítol, qui sap. de fet, cada vegada són més els que marxen mentre jo deixo escapar oportunitats. una recepta amb 2g. de valentia, si us plau.

he arribat a casa carregada de bosses, els peus xops i el nas vermell. ahir vaig pintar-me les ungles d'un color viu i avui he estrenat el jersei verd per compensar els dies tant-tant grisos però només ha funcionat a mitges.

ara al reproductor de casa sona la primera maqueta de Bob & el Lladre i em perdo entre les seves versions, tassa calenta a les mans i un grapat (..i mig..) de galetes.

Bob & el Lladre
Pols i diamats, de Joan Baez.

molta sort! :)

el bar Paqui y Jesús compleix amb tots els tòpics de bar catalanoandalús de barri. no em poden fer un bikini perquè "no nos queda Bimbo" i davant la possibilitat que sigui amb pà de baguette em pregunten "y como lo meto en la sandwichera?".
els clients que hi entren vénen sols i només a fer el tallat. un home panxut es pren un orujo "para enjuagarse la boca" mentre la seva dona li fa fregues a la panxa amb un somriure divertit. se saluden pel nom i reneguen que no hagin tret res de l'11 de l'11 de l'11 mentre jo em converteixo en espectadora d'una nova història de la Rue del Percebe.

Petite Dame.
una mica de París, en blanc i negre.

m'he llevat molt d'hora, he esmorzat a la galeria embolicada amb el jersei d'estar per casa (caputxa inclosa), i he rellegit el diari d'ahir només per sentir el rebrec de les pàgines.

les previsions de pluja m'han portat fins al CosmoCaixa. matí d'homenets inquiets, pares experts en la matèria (en totes les seves formes), i llibreta
a la butxaca on he acabat anotant més preguntes dels petits que no curiositats per emportar-me a casa.

davant el bosc inundat:

- papa, això és València?

- que noooooo, pesadilla feta per encàrrec!

"l'OT, quiet!!" ha agafat un mamut i amb ell ha extingit tots els homos exposats ordenadament al prestatge de la llibreria, on he fet temps fins
que el diluvi, a fora, ens ha deixat marge de sortida. la treva ha estat de poc més de cinc minuts i per resistir-me a les botes d'aigua, de nou,
xip-xap-xopa.

de camí a casa he comprat mandarines per vermut i un llibre il·lustrat que "potser algun dia..." del que m'he encapritxat a l'instant.

i ara que ja és fosc i repasso la llibreta penso en el pròleg d'aquell autor, el qual em sap greu no recordar, que anhelava ser nen per descobrir un nou món a cada mirada.

voldria fer tantes coses que em faltaria paper i bolígraf i em sobraria fluorescent de "fet".

avui a primera hora tothom s'amagava sota els paraigües i feien més nosa que servei. no he hagut d'esquivar bicicletes i he estat prudent a les cantonades, masses vegades he acabat xopa per culpa d'algun taxi que pretén guanyar propina a cop d'accelerador. les ganes que teníem de tardor han fet aparèixer les botes d'aigua i els abrics llargs amb la mateixa rapidesa que ho faran els bolets aquest cap de setmana, o ja és tard?

la previsió meteorològica es contradiu, però m'escapo els quatre dies a
una de les meves ciutats preferides.

ahir el dia invitava a passejar: bona temperatura i dues hores al migdia per a omplir. la Pedrera és relativament a prop de l'oficina i va, sí, que encara no sé si és una proposta o no però "anem-hi".

pintures terrenals i quadres de dimensions reduïdes que a la paret de la meva habitació s'omplirien de significat. idees que sorgeixen només si ets capaç de seguir el fil i dubtes, molts dubtes. però sempre és divertit plantejar perquès trets de la màniga, i més, si em segueixes la broma.

Ai Perejaume! que tot fa mal de tant dir-ho, fa por de tan dit i redit.

coses que m'agraden (del blog de Paula Bonet).

ahir vaig anar a Madrid; res, anar-i-tornar. vaig compartir sobretot paraules i més d'un somriure. a l'hora de l'adéu la mirada que ja coneix de "hi sóc, ho saps?" i una abraçada prudent sota la mirada xafardera d'alguna infermera. avui les ulleres m'arriben a la barbeta i plou, plou molt.

ahir al supermercat un nen de posem onze anys es debatia entre dos desodorants que tenia en mà. a la dreta Anti Hangover i a l'esquerra Dark Temptation, tots dos d'AXE "para hombres", clar. va ser inevitable que dibuixés un somriure al passar just pel seu darrere i arrossegant un d'aquests carrets de plàstic amb els que costa passar desapercebut. mig avergonyit els va tornar a deixar a lloc just en el moment que apareixia la mare al final de passadís.

- què busques?
- champú.
- però si en vem comprar ahir, de champú!

últimament els petits em fan molta gràcia, espero que no sigui cap instint maternal llevat abans d'hora...

- papa, d'on ve el fred?

he mirat al pare, divertida, que agafava la mà petita del seu fill mentre buscava la resposta a la meva mirada. ara sé que el fred és a les muntanyes i el vent el porta fins a Barcelona. 

el curs pont per homologar el meu títol són 1750€ després dels més de 20.000 que hi porto invertits i tinc la petició de matrícula davant els nassos.

he de dir que sóc de les afortunades que té feina, que es pot permetre un lloguer, un viatge llarg a l'any i sopar fora (i amb vi) els caps de setmana.

però... ser mileurista serà la meva hipoteca a 60 anys?

dissabte vaig agafar per primera vegada la L9 després de soterrar-me la distància de 4 escales mecàniques i un capítol sencer del llibre que també venia amb mi. "número 93, ja hi sóc." cafè en llet i bikini al bar de la cantonada per allò de no voler fer tard portat a l'extrem.
a dos quarts d'onze, miralls de formes originals i portes blanques; cauen cortines de tela clara des del sostre o zigazagueixen acordions de fusta separant els espais i disciplines: mobles en procés de restauració, cúters, suro, pintura arreu, punxons, martells i una cuina amb mil caixes de te. pujant les escales de l'esquerra hi ha el petit taller on hi passaré el matí: cola, pinces, pinzells, papers fets a mà, agulla i fil. i la il·lusió de pensar què si mai em decideixo a escriure un conte, ara també el podré enquadernar.

m'he tornat a pintar les ungles i no m'he tret les sandàlies. el termòmetre ahir s'enfilava de nou als trenta i jo vaig sucar els peus al mediterrani per pura necessitat. observava com els jubilats eren els primers en despilotar-se: col·lecció de calçotets blancs i banyadors estampats. d'aquí 15 dies faran cua als ambulatoris per la vacuna de la grip a crit de "tenim preferència! som població de risc!" i segur que em vindrà al cap aquest moment.

tardes que cauen més d'hora tot i la màniga curta

sortint des de Llanars hi ha un camí alternatiu a la carretera que et condueix a Camprodon. és un camí que allarga els vint minuts de passeig en una excursió de poc més de tres hores, parades fotogràfiques incloses. les marques han anat desapareixent i hi ha encreuaments on el sentit comú ha de prendre la iniciativa, a vegades, però, amb poc encert i mitja volta. des de l'Oratori de l'Ascenció el recorregut ja és de baixada i el sol d'octubre et resseca les galtes. camps de falgueres impenetrables i fonts d'aigua transparent.

a la nit el termòmetre de la farmàcia marcava un sol dígit i jo em recargolava encara una mica més dins el meu jersei...

- tanta corbata me ahoga. con mi mujer nos escapamos al pueblo
  cada fin de semana.

- como nosotros, que somos más de campo que las patatas.

8.42h. C/Mallorca. Exterior d'un bar de tratge i corbata.

Dissabte a Ikea: Crònica d'una mort lenta i dolorosa.

tres hores en cotxe perquè l'Hospitalet s'apunta a la Mercè i Badalona és a l'altra banda, clar. plou de forma intermitent i el dia és gris i lleig. tothom s'ha llevat pensant el mateix? és injust, nosaltres ja hi vam quedar dilluns! són 50 minuts fent cua a la sortida 20 de la B-20. mira, un altre llest! (n'és ple). prometo que si me'l trobo amb el carro a dins el departament de cuines l'atropello, però no, encara no sé que serà impossible agafar velocitat. planta -4 lletra Q és mig kilòmetre fins a l'entrada, sort de les ganes d'estirar les cames després de les tres hores d'encarcarament rere el volant.

hi ha un home de pingüí cantant a l'entrada. amb gests obvis invita al ramat del què formem part a pujar a les escales mecàniques. a dalt, noies vestides de pallasso reparteixen globus a tot el què s'hi acosta: sóc al circ.

amb aquest caos és impossible tenir les idees clares i això que portem una llista objectiva del què necessitem: galeria, cuina, menjador i habitacions, aquí per lliure. ens falten les cortines! ja tornarem, si us plau.

a les 6pm. ens asseurem a taula perquè ens espera un plat d'arròs a la cubana, sinó, segur que em deixaria caure al sofà. potser fins l'endemà.

avui hem tornat a sopar amb les finestres obertes de bat a bat i sense màniga llarga: setembre ens dóna una pròrroga. només sento els veïns
de l'edifici del davant quan els de Guardiola empaten el partit i el silenci després del tercer gol sols el trenca algun cobert que cau a terra. a la mitja part els sofàs són buits, segur que renten plats o pleguen la roba que
ha estat estesa tota la tarda. potser, fins i tot, actualitzen el blog.

és ara quan hem de fer renéixer tradicions,
i ensenyar-les als petits que vénen al darrere.

al final la pluja es va quedar sota els nostres peus i vam poder gaudir
d'un mar de núvols i un cel estrellat. 

a quarts de set el sol treia el nas, i jo també.

m'he llevat més adormida que cap altre dia. divendres? sí. confirmat. 

després de la dutxa he agafat la primera samarreta del prestatge i els pantalons més a mà que he trobat i arrossegaré la sensació d'anar d'uniforme (hola! què et porto? - una clara i unes xips - molt bé!) fins les 15h., quan el tren em marejarà direcció casa i tindré l'opció de posar-hi color.

i ja de nit.. que no plogui, va, que tinc planejat manta d'estrelles a un cim prop de Camprodon i no he dissenyat pla b. 

vem començar al juny,
ens hi vem intentar instal·lar al juliol,
i ara ja hi som: tres en un pis.

un dia a dia, més o menys absurd, i de cara la galeria:
caralagaleria.blogspot.com

"ens els treballem a tots i ja decidirem quin per cada una més endevant"

quatre nenes al carrer provença establien els objectius del curs el primer dia de classes.

a la rambla venien senyeres coixes de quatre franges grogues i cinc vermelles; i al pati interior de casa només hi he comptat sis banderes amb el cafè amb llet del matí. a l'hora del tallat, però, la veïna de dalt ha estès els llençols nets i les quatre barres i he sumat +1 al recompte.

m'he enrabiat, en català.
però després he pensat que, "malauradament", aquest petit país sap fer castells i sempre, sempre s'aixeca.
ara més que mai i tant com sempre.

estones llargues i dies molt curts.

he decidit que faria una crema amb el meló "poxo" que he trobat a la nevera només arribar. les llimones les he comprat al supermercat d'aquí al costat, i mentre pagava, la mirada interrogativa de la caixera em demanava si faria peix o bé els postres, m'ha semblat intuir un un "et ve gent o és un capritx?" i amb una rialla de "una crema de meló és el millor remei per un dia tant gris però calorós" he tornat a casa i m'he posat el davantal.

al nord.
moments.

l'avió va aterrar en ple monzó a la meva primera ciutat asiàtica i, amb un anglès de supervivència, el taxista em va receptar paciència pels tres dies seguits de pluja que no van arribar mai, gràcies. "potser encara seré a temps d'arribar a casa amb postals fetes a mida.." és el primer que vaig pensar.

la maleta a mig fer i la sensació pesant de "em deixo alguna cosa" que segur arrossegaré per tota la Terminal-1 fins l'aeroport de destí, on prometo oblidar-me de tot.

avui puc dissimular en nerviosisme que em pessiga l'estómac, però tard o d'hora acabaré vomitant alegria, excitació i sí: certa por (fluixet i amb la boca petita).

marxo volant. bones vacances! :)

el claustre era petit i la nit no era freda. amb l'escenari ple de cadires vaig jugar a endevinar on seuria l'alt, el guapo, el tímid i tu.
feia masses dies que no us veia recitar aquells poemes però m'agrada escoltar paraules-veritat perdudes entre estrofes que no recordava.
"són tres en un pis" ens va fer somriure en una primera setmana de convivència. sí, allò de mirar-te i pensar "ara i aquí". avergonyir-nos, infantils, per l'estupidesa del moment i convertir-nos en espectadores d'una baralla coent entre el vermell amor, passió i intenstitat, i el vermell desamor, tristesa, enyor i ella.

mirava divertida des d'un racó i us exigia en silenci:
"no deixeu de ballar mai".


Jo tenia un fanal a la boca, de Marc Artigau i Queralt

el cel era gris i amenaçador però ens va acabar perdonant la nit tot
i el jersei gruixut. va plantar-se davant la multitud amb la seva guitarra clara i tupé estrany i en res, ja ens tenia.
vaig cantar-te totes les teves cançons des del primer acord com ho feia la noia del meu davant o el meu darrera, no ho recordo, però, per a mi, el món es va aturar a l'entrar al temple: "què en farem del desig, ara que hem trobat l'amor?"

evoco els minuts quan no eres qui ets,
i em desfaig mossegant-te la pell i olorant-te la roba.

m'he llevat de matinada quan el cel ens queia a sobre i ara dissimula amb un blau que enlluerna finestres i obra balconades. me'n ric dels estrangers tacats amb enginy pel sol i d'aquells que, al desplegar el mapa, perden càmera, bolígraf, ulleres i sentit de la orientació.

ens va ofegar la polseguera en aquells concerts on ballar era inevitable.per primer cop vaig saltar davant seu seguint unes cançons que no em sabia de memòria, però aviat, ho prometo.
recorda-ho: te debo un baile.
a la piscina, veïns nudistes, com si bombay, però no nena, Arbúcies;
i rizos sin domesticar després del bany, que fa calor.

me sobren paraules podria resumir dos dies d'eufòria col·lectiva.
ai! la vida.

Sis pisos d’escales estretes que es recargolen sobre sí mateixes em porten davant la porta de l’àtic. M’envaeix una sensació fastigosa de mareig. Giro la clau, la porta cedeix suaument i poso els peus en compte sobre el parquet clar, que fa destacar les meves sandàlies vermelles.

M’imagino un sopar de cel negre, de fons, sonaria aquesta mateixa cançó i el perfum inconfusible de la menta ho embriagaria tot de tal forma que la resta de sentits quedarien anul·lats.
Posem que tot això, podria passar a una de les nits més caloroses de juliol.

primer els colors, després la brisa, i finalment,... la multitud.

no m'he posat el davantal per tossuderia i he arruïnat una samarreta que m'agradava. ara serà roba pels rampells creatius i a la butxaca sempre hi guardaré els pinzells. he obligat a casa a fer clares a l'hora del vermut i aprofitant les estones de pluja, he redecorat el jardí per gaudir-ne les estones de sol.



(més imatges de les flors de paper a: http://www.flickr.com/alenvers/)

miro el cel d'avui negre carbó i m'imagino el teu.
m'amago de la noia egoïsta que has deixat en pijama aquest matí, i amb un fil de veu, reconto les hores que han passat des què he tancat la porta rere el teu clatell. t'hi has trobat? si és així ja hi deus haver encès una espelma i canviat l'encens vell per un de nou, sopat a terra i begut te.

12.12h. el veí de davant de casa surt a fumar. cada dia a la mateixa hora. el meu ritual, com el seu, serà de nou puntual: té el cabell canós però he decidit que és massa jove per cobrar una pensió. és escriptor: ho sé per les ulleres de vidre rodó i la muntura delicada; la camisa, avui a quadres, és càlida i el fa destacar davant la façana blanca. porta els texans desgastats només a les zona dels genolls, i no s'acosta a la barana per un superat vertigen que no impedeix que la visió en picat del carrer sigui de reüll. té els dits llargs i ossuts i se'ls besa cada vegada que fa una calada mentre arronsa les celles i mira com se'n consumeix l'extrem. quan sigui a la meitat, obrirà la caixeta de llauna que guarda a la segona estanteria i tornarà al despatx amb paraules noves per continuar la seva pròpia història.

amb un somriure imprevist vaig demanar el desig a curt termini i vaig bufar les vint-i-cinc espelmes amb els ulls tancats. no vaig poder presumir de vestit, però vaig recuperar el rimmel i les ganes de veure'm bonica.

des del llit tot té nova perspectiva i el dia es fa curt tot i el no res. quan no és aquí és allà mentre somric dient que tot bé i a lloc. paciència, diuen. però ja en tinc prou. de fet, ja fa ben bé un parell de dies que n'estic TIPA! però m'estalviaré la pataleta, tornaré a no trobar la postura, a posar l'alarma de matinada i em llevaré mirant amb nàusees el brebatge amarg. demà sí, va.. demà segur que tinc excusa per no queixar-me tant.

dijous, matí de calma aparent.
he deixat d'atavalar-me amb aquella veu que, en mode aleatori, em cantava a caaaaameeeeraaa-leeeentaaaa en el moment de màxim estrés i sóc una mica més feliç. també ho deu fer que ja porto les ungles vermelles i els dits a la fresca. màniga curta al sol i gelat de mitja tarda, va!

una taula buida en un racó a l'altra banda del riu. des d'aquí no t'ofega la multitud però hi arriben rastres del perfum de la ciutat. és agradable. una noia estén roba blanca a la terrassa del seu quart pis i tinc la sensació que m'enlluera amb els llençols; porta la faldilla de volants que em vaig emprovar l'altre dia i m'arrepenteixo, a l'instant, d'haver-la tornat a deixar on era. a l'alçada dels ulls és ple de paraigües que guien grups de jubilats cap al seu autocar, ventalls i esclats de riure contagiosos. a primer pla hi ets tu. t'imitaré demanant que la coca-cola sigui amb gel i llimona i hi sucaré les xips com he fet amb el croissant al cafè amb llet aquest matí. faràs la ganyota de sempre i m'enriuré de tu amb habilitat: és un dels meus petits plaers i no el canviaré. abans de marxar teclejaré el número penjat d'aquell balcó: a Girona, hi vull venir a viure.

el madridisme es queixa, somica i culpabilitza.
potser jo també buscaria excuses si fos a l'altra banda (ai, uix!), intentant justificar una tornada a casa amb tantes penes; però a dia d'avui esquivo canals de televisió i premsa concreta o em conec:
seran les alegries les que hauré de començar a justificar.

estic convençuda que a Londres també s'hi regarà el camp per voluntat divina, em quedaré sense ungles i tornaré a pensar que mentre guardi la samarreta sempre a l'últim calaix entre partit i partit, no hi ha res a témer. no em posaré talons, tot i que a la llarga nit de dissabte li segueix diumenge, i m'emocionaré, copa en mà, veient que en temps present, "aquests no fallen".

no sé parlar de futur.
amb ell hi penso, planejo, somio, viatjo, enamoro, arrisco, llegeixo, parlo (sempre amb idiomes estranys i una habilitat que em sorprèn), conec, aprenc i visc; i després arribo a l'escriptori i parlo en passat.
punt i final al conte d'avui, que segurament, explicaré demà.

hem estrenat la cafetera i recuperat el nòrdic que t'havia ajudat a endreçar a d'alt l'armari el mateix dia que varem estrenar màniga curta i sandàlies. 6dies i 3000km calculats a vista mirant el desplegable de lluny. de prop, comarcals estretes i paisatges autèntics; algun, fins i tot, buscat expressament.

excursions a peu per trobar llacs on congelar-t'hi els peus sense pensar en l'amargor del Frenadol cada 8hores. Penyasegats i platges, i col·lecció de fars a cada càmera: faltaran parets. aquí o allà. maite zaitut.

t'he deixat de tenir a l'habitació del costat i a partir d'avui, tampoc hi seràs a la taula del davant, amagada per una pantalla que només em deixava veure't el serrell. però et tinc al suro de l'habitació i a les estanteries, dins el moneder, a raconets de l'escriptori i penjant amb un click, al jersei.

per tu... totes les paraules no dites.

avui dijous i demà divendres! confesso que tinc la ment i l'atormentat biorritme de vacances. em costa mooolt més llevar-me tot i perdre el temps desmesuradament sota la dutxa i haver de còrrer fins al tren. hi farà bo! autoconvenciment; que continua amb un "sucaré els peus al mar cantàbric però no em treuré el jersei, nofoscasque". demà soparé fent-hi lloc a la terrassa amb gent que conec d'històries explicades amb més o menys entusiasme, es bufaran espelmes i sumarem uns altres 25 a la cursa d'aquest any.

vaig cuinar salmó fresc per primera vegada però la recepta va quedar en mera anècdota quan l'embolcall era tot imaginació per la falta d'ingredients originals. vaig resistir la temptació de picar entre hores (tant d'esforç mereixia asseure's a taula amb salivera..), i, tot i que no em va quedar temps per pentinar-me, vaig aconseguir obrir la porta sense davantal. el forn, ja amb la boca oberta, em va fer somriure satisfeta, i al primer mos, també ho va fer el meu estómac, que feia copets a l'esquena del meu orgull.

La sala era petita però la complicitat el va fer encara més gran. és la tercera vegada que el sento en directe rascant una guitarra que es desafina sola (assegura) i a aquestes alçades no em puc estar de dir que m'agrada escoltarte quan es fa de nit i que ahir, t'hagués menjat a petons...

respiro per la boca i em ploren els ulls, tinc mal de cap i au! els ossos. si tingués l'edat (i no els símptomes) per estar jubilada... avui em quedava al llit.

una llista de pros i contres desequilibrada i l'insuportable "i ara què faig?" davant els nassos. parar-se a pensar m'és la pitjor solució si espero la resposta definitiva però m'he tornat impacient amb la tàctica de "ja sortirà". no vull equivocarme sota el pretext de " ja no m'ho puc permetre" però de fet, no m'hi jugo pas tant.

qui s'ha begut el meu mig got? estic assedegada.

he sucat l'auricular al te que em manté desperta davant el teclat. m'he quedat sense orella esquerra i he perdut els aguts. la primavera altera algú i ens emmandreix als altres, convernint-se en l'excusa perfecte per arrossegar peus i explicar-ho com a anècdota. aquesta setmana tanca un cicle, i el nus a l'estómac no me'l treuré fins que desi la roba en un nou armari, hi encengui alguna espelma i hi pengi les fotografies que prèviament hauré desenganxat d'unes parets que m'han vist les lleganyes ja farà, ui!, tres anys. benvinguda, siguis, diuen.

lletres que troben un racó, i col·leccions de paraules que encaixen igual que el jersei a ratlles de l'altre dia. ha tornat a sortir el sol però el món continua igual o pitjor que ahir. matins de silenci habitual que, per sort, no contagien les noves cançons. esmorzars vitaminics i viatges amb tren que suposen teràpia. o no.

ens queixem perquè plou i ens ensopim en un sofà que avui sembla més còmode que ahir a l'estona sol. la vida segueix com sempre a les costes del Mediterrani i no sé vosaltres, però jo em critico i desagrado per queixar-me de l'aigua que cau mentre el món es fa a miques.

"li agraden molt els llibres sentimentals, i és d'aquelles que parla dels personatges i es preocupa per pensar què hauria passat si la protagonista en lloc de fer el que diu el llibre hagués fet una altra cosa"

feia dies que no em passejava amb pijama fins passades les 12h. el sol il·luminava tant el menjador que invitava a esmorzar al terrat; dutxa i faldilla, que direu que és tonteria, però fa diumenge. prop de casa, me trobat entre llibres vells en un mercat casual i m'hi he perdut més del que convenia. un català perfecte escrit en impremta antiga m'ha obligat a endur-me dos petits llibrets de Maurici Serrahima. i és estrany (i màgic), com un cop dins, he trobat part de mi a la protagonista d'una història escrita el 1937.

em dic que és només qüestió de fer el pas, o un pas. tossuda a posar tot el pes sempre a la mateixa cama, nosé si per alentir el ritme o malgastar energies, jo acabo petita i el camí es fa molt més llarg. avui m'hi reconec i demà no; i tornaré, (perquè sempre hi torno) a canviar de parer dues o tres vegades més abans no es pongui el sol. i em llevaré, un cop més, calçant xiruques que minuts més tard ballaran soles en uns peus diminuts.

potser ho fa el canvi de jaqueta en pocs dies, o l'olor de maduixes a l'entrar a la fruiteria, però ja tinc dos abonaments de cap de setmana i la lonely planet m'impacienta des de la tauleta de nit. m'he atipat de calçots aquest cap de setmana, fet brasa i dormit amb mantes. prou! màniga curta i gazpatxo; i que sigui per emportar!

"Seguirá en la azotea, yo nunca estuve a su altura" és una de les frases que tinc encerclades de Bailame el agua. avui he construït trocets de pel·lícula en blanc i negre per acabar(-me) d'espessir una mica més el dia.

el diumenge es va fer curt sota cançons d'un nou Bob Dylan. texans que queden blancs de tant lluitar per l'enquadrament perfecte i targetes plenes. les fotografies sortien encara més boniques quan ells rascaven les guitarres i omplien de sentit EL moment.

després de cinc hores de cotxe avorrint hits que no recordava arribem a la casa. el sol escalfa tant que m'atreveixo amb la màniga curta tot i carregar dos sacs, que a la nit glaça. mans a la foguera mentre dura el tomba-tomba de les botifarres vingudes de Galícia. noves cares que es faran properes i de les què aprendràs més del què penses. quan torno a ser davant les flames ja és diumenge i t'esperen cinc hores més de cotxe. m'enduc més de quatre-centes fotos i la sensació de que tot pot ser molt-molt fàcil.

"L'Arquitecte és una tragèdia sense herois. Una tragèdia urbana i contemporània que ens diu: de vegades s'ha de tornar a començar.
No importa la mida que tingui allò que haguem construit. [...] De vegades ens ho hem de carregar. De vegades hem de destruir per tornar a construir. No hi ha reforma, no hi ha pacte. De vegades hem d'acceptar el fracàs."

Potser per això arquitectura són tants anys d'estudi,
(i a mi sempre m'ha costat tant interpretar un plànol)

seguint el gomet de les sabates que destrossava de petita la dreta era verda i l'esquerra vermella. a plàstica ens deien que el verd és tranquil·litat mentre que el vermell és passió, és força, és perill. accelero amb el verd i perdo el temps amb el vermell, "és més sensat ser d'esquerres" sempre m'ha dit un amic que li agrada vestir de vermell, i ara que busco un camí ràpid i segur, no en trobo cap sense que porti implícit el verd de la sortida d'emergència. l'emergència no és verda! sort que no pateixo d'altonisme i no és una excusa més per contradir(-me).

mai havia sentit tanta arrogància en una mateixa conversa. aprofitant el moment "l'autobús és ple" ha decidit trucar i demostrar qui mana sota uns nivells extrems de cafeïna (per posar-li una excusa). en silenci i atenta a la permormance de crits, nervis i ball de gestos: "m'estàs escoltant, o no?" per dotzena vegada en mig minut. espero sincerament que ella faci estona que té el telèfon lluny de l'orella i que ell, ara burleta, no busqui l'aplaudiment de la resta. pel què a mi respecte només rebrà una mirada de despreci.

és la primera icona que salta animosa a l'obrir l'ordinador. ja són més de 70 llistes de reproducció a la columna esquerra de l'Spotify. recomanacions varies i descobriment del dia a mode de ritual. no em sorprenc del silenci propi de la sala mentre penso que els matins serien eterns sense auriculars. concentrada dins la pantalla m'he trobat tararejant alguna cosa de "el regreso más esperado del año: Carlos Baute" i només espero que ningú m'hagi sentit. al final, potser la versió premium no sigui tant absurda...

ahir dijous i avui divendres i un "tick" més al calendari. refàs com cada matí els teus passos, esquivant propòsits que t'havies fet de petit, quan tenies unes ganes increïbles de menjar-te el món però et faltava edat, i que reapareixen ara, que tens l'edat però et falta aquella fam que tenies de petit. aquest cap de setmana hi haurà llar de foc que minimitzarà el fred hivernal que diuen que arriba; a les fotografies, el primer pla portarà implícit un somriure i arribat el moment, voldré allargar els dies amb pataleta incluida de diumenge. cara i creu sense gest ni espera, i monedes que desapareixeran a les butxaques de l'abric gruixut que desenterraré al vespre.

només he mirat l'hora quan m'he adonat que sonava Opportunity de Pete Murray. nus a la boca de l'estómac i suor freda. el peu dret imposa independència, que s'inventa un compàs desdibuixat entre acceleració i ritme mentre la respiració s'esforça per aparentar calma. la nit s'escursa però avui, osti... avui la tarda se'm fa eterna! segur que topo amb alguna mirada de complicitat a la sortida (de fet, hi compto, J.) i demà? demà espero poder-ho explicar amb la mateixa cara de nerviosisme i alegria.

continuo amb ulls vidriosos i extravio mocadors allà on vaig. el caixer del supermercat de la cantonada m'ha desitjat "sort!" tot i no haver compartit paraula. potser ho ha endevinat pels 3kg de taronges que m'han fet el camí etern fins la porta de casa o, opció segura, el maquillatge andorrà que van portar els reis resalta, més que no pas amaga, les ulleres. m'he estirat al sofà després de desplegar la manta i he pensat que quina excusa tant bona, aquesta de no estar fina.

torno a tenir mal de coll i els llavis tallats. el despertador, avui, punxava, i m'he trobat tots els pinyols possibles dins una mateixa mandarina, que, a primera vista, semblava poca cosa. el tren ha fet tard i jo també. he enredat el penjoll amb la doble volta de bufanda i per evitar una coreografia desesperada en el limitat espai vital que et deixa el transport públic he optat per passar calor tot el viatge. l'aire era encara més fred a la sortida de l'estació. quina sort q el cel sigui tant blau i no hi hagi previsió de pluja en dies!

ahir va ser agost tota la tarda. abrics de pell i moltes perles. se senten desembolicar caramels, segur que són d'eucaliptus. la impacient, el coix, el puntual, la comentarista de tots-i-cada-un-dels-diàlegs, el famós, la veïna de la amiga de la mare de l'actriu, el que pensava que tenia el mòbil en silenci i no, i la mandra de diumenge que s'apaga a aplaudiments.

recordo el primer dia que hi vaig entrar. assegut a la cadira mirava absent a l'exterior a través de la petita finestra de la seva nova habitació. estava sol, però tot indicava que l'avia havia marxat feia poc: vestia de carrer, amb els pantalons i la camisa dels diumenges, afeitat, enclenxat i al seu costat, un ram de flors colorista ocupava la tauleta de nit.

al veure'm se li varen il·luminar els ulls, aquells ulls petits i blaus que despertaven tendresa i que ara amagaven les arrugues. volia que m'assegués al seu costat i li expliqués tot allò que pogués recordar. no em creia que la seva memòria fos tant fràgil mentre el veia assentir atent a cada paraula. va ser el primer a animar-me a marxar, "no t'ha de fer por allunyar-te, petita, sempre seràs a prop de casa", sent el millor consell que em va poder deixar. van passar hores entre preguntes i masses respostes. "t'estimo avi, aviat tot tornarà a ser com sempre". quan era al passadís la infermera preguntava a l'entrar "per què plora Joan?" i ell va respondre "perquè estic content".

absurditat la d'aquestes festes, que fan que, en un moment, debateixis entre llàgrimes i un somriure.
igual que aquell dia; de camí a casa.

vaig brindar amb cava, hi veia borrós i pressumia de somriure. tararejava una llista eterna de nous i bons propòsits que, per sort, no recordaré del tot.

avui tinc els peus gelats i se m'encartronen els dits. col·lecciono lleganyes i petons d'any nou des del primer "hola". una ganyota rere l'altra delata que hauriem preferit no veure'ns les cares fins el dia 10 i fer-ho rodó. mails interns de "quina mandra" intercalats amb "coses pendents" amb data immediata d'entrega. avui segur serà a mig gas (tot i l'entrepà de truita).

2011, i tot torna a començar.