"L'Arquitecte és una tragèdia sense herois. Una tragèdia urbana i contemporània que ens diu: de vegades s'ha de tornar a començar.
No importa la mida que tingui allò que haguem construit. [...] De vegades ens ho hem de carregar. De vegades hem de destruir per tornar a construir. No hi ha reforma, no hi ha pacte. De vegades hem d'acceptar el fracàs."
Potser per això arquitectura són tants anys d'estudi,
(i a mi sempre m'ha costat tant interpretar un plànol)
Però realment l'accepta el fracàs? Jo crec que no... tot i així una molt bona obra!
ResponEliminamalgrat tot tendim massa a la destrucció. potser ens aniria millor si a través de la imaginació provem de reconstruir i reinventar espais, és més sostenible i no renegues del passat.
ResponEliminaPere: sí! prou! el manrique q es quedi dirigint, q sempre hi ha fet més bon (i molt bon) paper! ;)
ResponEliminaJoan: també és més difícil i... ull! no obtens la compassió dels altres. es veu que això sí és tràgic!!(em quedo amb el pocapocibonalletra)
Accepta el fracàs però, i el triomf?
ResponEliminaSovint costa més d'assimilar
Crec que el triomf és un fracàs a llarg termini.
ResponElimina