el claustre era petit i la nit no era freda. amb l'escenari ple de cadires vaig jugar a endevinar on seuria l'alt, el guapo, el tímid i tu.
feia masses dies que no us veia recitar aquells poemes però m'agrada escoltar paraules-veritat perdudes entre estrofes que no recordava.
"són tres en un pis" ens va fer somriure en una primera setmana de convivència. sí, allò de mirar-te i pensar "ara i aquí". avergonyir-nos, infantils, per l'estupidesa del moment i convertir-nos en espectadores d'una baralla coent entre el vermell amor, passió i intenstitat, i el vermell desamor, tristesa, enyor i ella.
mirava divertida des d'un racó i us exigia en silenci:
"no deixeu de ballar mai".
Jo tenia un fanal a la boca, de Marc Artigau i Queralt
Jo de gran vull saber escriure com tu!! :)
ResponEliminam'encanta el que escrius! :) Muaaaaaaaaaaaaaa
M'agrada
ResponElimina