m'he llevat molt d'hora, he esmorzat a la galeria embolicada amb el jersei d'estar per casa (caputxa inclosa), i he rellegit el diari d'ahir només per sentir el rebrec de les pàgines.
les previsions de pluja m'han portat fins al CosmoCaixa. matí d'homenets inquiets, pares experts en la matèria (en totes les seves formes), i llibreta
a la butxaca on he acabat anotant més preguntes dels petits que no curiositats per emportar-me a casa.
a la butxaca on he acabat anotant més preguntes dels petits que no curiositats per emportar-me a casa.
davant el bosc inundat:
- papa, això és València?
- que noooooo, pesadilla feta per encàrrec!
"l'OT, quiet!!" ha agafat un mamut i amb ell ha extingit tots els homos exposats ordenadament al prestatge de la llibreria, on he fet temps fins
que el diluvi, a fora, ens ha deixat marge de sortida. la treva ha estat de poc més de cinc minuts i per resistir-me a les botes d'aigua, de nou,
xip-xap-xopa.
que el diluvi, a fora, ens ha deixat marge de sortida. la treva ha estat de poc més de cinc minuts i per resistir-me a les botes d'aigua, de nou,
xip-xap-xopa.
de camí a casa he comprat mandarines per vermut i un llibre il·lustrat que "potser algun dia..." del que m'he encapritxat a l'instant.
i ara que ja és fosc i repasso la llibreta penso en el pròleg d'aquell autor, el qual em sap greu no recordar, que anhelava ser nen per descobrir un nou món a cada mirada.
Anar al CosmoCaixa és com tornar a ser nen, fa pocs anys hi vaig anar i em quedava enganxat amb qualsevol ximpleria. Quina gràcia el diàleg de si el bosc inundat és València, hehehe. Segur que alguna cosa va veure per la tele que li ha fet fer la relació d'idees. La resposta té tela també...
ResponEliminaM'agraden les teves cròniques: són suaus, com de vellut, i ve de gust llegir-les un i altre cop. Per acaronar-les :)
ResponEliminaAvui he sopat acompanyat d'un nen a taula. En un moment la conversa ha pujat de to i s'ha sentit una veu dolça i innocent que deia "a veure què dieu, hi ha un nen a taula...". Potser no és tan innocent, però ens hem fet un bon fart de riure.
ResponEliminaTenen unes sortides divertidíssimes.
sembla que estem destinats a perdre part de l'essència, però existeixen sortides per poder seguir veient el món des de l'òptica d'un nen i poder redescobrir allò que t'envolta (rellegint diaris d'altres dies per exemple, tot i que s'ha de vigilar a l'hora de triar;).
ResponEliminaDoncs un dia aprofitat. I la sensació d'esmorzar amb jersei i caputxa ha de ser especial.
ResponEliminaAquest matí he fet realitat el somni de despertar al llit en un matí de pluja sense tenir que anar a treballar. Des de la finestra de l'habitació veig els arbres amb el vestit de tardor i sento el soroll de les gotes. Em quedo una estona mes, feia massa temps que no passava això.
ResponEliminaEl cafè i la teva crònica tenen un regust mes bo aquest matí.
Soc un nen?
Xexu.... botó veia, botó tocava! :)
ResponEliminaAnna, moltes gràcies, tot un elogi venint de tu :)
Porquet! no m'estranya! molt autèntica la sortida! (i les vegades que l'haurà sentit, pobret!)
Joan, et prometo que insisteixo. si el destí és aquest... no el vull! ;)
Alyebard, allargaré la sensació de mandra, música lenta i fred fins avui diumenge. prometo que demà em llevaré i esmorzaré sense caputxa vermella encara que el dia sigui tant gris com avui.
Manel, tapa't fins la punta del amb el nòrdic i no en surtis. sí, ho ets! però fins que duri el cafè.... :)