de tornada a casa

la primera vegada que m'angoixen les turbolències dalt un avió.
tothom ocupa tres seients; va tant buit que per un moment penso en un "si cau, la notícia no tindrà ni resò." sobrevolem barcelona! som a casa. "espero que hayan tenido un feliz vuelo. no olviden recojer todos sus defectos personales." segur q m'ho he inventat, però surto amb un somriure i carregada de defectes.

cada cop que un fil estires..

torna amb tu aquella por (des)agradable

ball de despropòsits

posar ordre als despropòsits no és feina fàcil. se m'acomulen massa ràpid i sense coreografia donant la raó a la resta amb allò de "caòtica i desendressada". és previsible, i m'atavala; però trobaré el moment per fer endreça de la mateixa manera que la pila de roba bruta acaba dins la rentadora.

blau

no fa gaire vaig llegir que el cel de Gràcia és més blau que a la resta de la ciutat. - Si?- Ara m’entrebanco amb les rajoles, m’atropellen bicicletes, m’acorralen paraigües i m’atempten coloms. No busco avions; m’atrapa el blau-cel de Barcelona. M’atrapen les façanes que li fan la competència, els balcons, porticons de fusta desgastada i, en general, una ciutat que, poc a poc, cada dia em faig més meva.

I ara que per fi tinc trocets de cel a les mans,
m’adono que el blau de Gràcia no té res a envejar al blau de qualsevol altre racó de Barcelona.