color camaleó

de petita em costava dormir a la vigília de nadal. em llevava molt d'hora tot i celebrar sempre els reis i no el tió, que sempre em cagava maquinetes, llapissos de colors i dolços. amb els anys vaig entendre que, com l'àvia, ell tampoc entenia que jo em feia gran.

aquest any també complirem amb els tòpics:
hi haurà dos segons: un de cada àvia; que competiran perquè la seva olla sigui la que quedi més buida. iniciaran una cursa dissimulada servint plats que acabarà amb un recorregut de gotes de sofregit de la cuina al menjador. discutiràn amb la mare, vileda en mà, que el vermut ha estat excessiu i tothom ja hi posa mala cara al primer plat però t'hi posaran ració doble si goses a dir "jo no gaire, iaia". el pare farà tres o quatre viatges a la bodega perquè un dels dos era fort de sal i el vi n'és l'antídot. jo portaré els plats nèts i apilaré els bruts a l'aigüera, comptaré quants tes, tallats, descafeinats i sols i, post-it en mà, iniciaré de nou el recompte. avui el rentaplats i la cafetera tindran tanta feina com nosaltres. sort que no es queixen.

tocaran les cinc i la tieta despullarà les neules i l'àvia seurà prop dels bombons, el cosí mitjà no treuà l'ull de la plata de torrons però estarà tip de tant sucar pa a la beixamel del canalons. ara ja ningú puja d'alt la cadira a recitar la nadala. fins no fa tant, s'aturaven els crec-crec's del torró d'Alacant i escoltavem impacients les versions d'última hora i estrofa quan arribava el torn als cosins més petits. recordo que jo sempre mirava al sostre i posava les mans a les butxaques. les mitges eren blanques i segur que les sabates de xarol.

a vegades les coses més simples es converteixen en una caricatura d'elles mateixes i sens dubte, per nadal, la millor caricatura és la de casa.