color camaleó

recordo el primer dia que hi vaig entrar. assegut a la cadira mirava absent a l'exterior a través de la petita finestra de la seva nova habitació. estava sol, però tot indicava que l'avia havia marxat feia poc: vestia de carrer, amb els pantalons i la camisa dels diumenges, afeitat, enclenxat i al seu costat, un ram de flors colorista ocupava la tauleta de nit.

al veure'm se li varen il·luminar els ulls, aquells ulls petits i blaus que despertaven tendresa i que ara amagaven les arrugues. volia que m'assegués al seu costat i li expliqués tot allò que pogués recordar. no em creia que la seva memòria fos tant fràgil mentre el veia assentir atent a cada paraula. va ser el primer a animar-me a marxar, "no t'ha de fer por allunyar-te, petita, sempre seràs a prop de casa", sent el millor consell que em va poder deixar. van passar hores entre preguntes i masses respostes. "t'estimo avi, aviat tot tornarà a ser com sempre". quan era al passadís la infermera preguntava a l'entrar "per què plora Joan?" i ell va respondre "perquè estic content".

absurditat la d'aquestes festes, que fan que, en un moment, debateixis entre llàgrimes i un somriure.
igual que aquell dia; de camí a casa.