ens queixem perquè plou i ens ensopim en un sofà que avui sembla més còmode que ahir a l'estona sol. la vida segueix com sempre a les costes del Mediterrani i no sé vosaltres, però jo em critico i desagrado per queixar-me de l'aigua que cau mentre el món es fa a miques.
molt ben dit preciosa! Estic d'acord amb tu!
ResponEliminaA mi, quan plou, m'agrada: penso que l'aigua és tinta invisible que ens escriu les noves històries que ens passaran quan surti el sol... Digui'm romanticoide, miri, avui estic així! :-)
ResponEliminaés bo desagradar-se de tant en tant, però millor no abusar que podem prendre mal.
ResponEliminaa mi també m'agrada un dia de pluja.
ets de les meves, Marta! ;)
ResponEliminaSr. Tinc, nosé si és un fet premeditat o totalment involuntari però no hi ha manera: sempre em portes la contrària.
Joan, ui! raó no te'n falta!
però a mi, de motius tampoc!;)