"li agraden molt els llibres sentimentals, i és d'aquelles que parla dels personatges i es preocupa per pensar què hauria passat si la protagonista en lloc de fer el que diu el llibre hagués fet una altra cosa"

feia dies que no em passejava amb pijama fins passades les 12h. el sol il·luminava tant el menjador que invitava a esmorzar al terrat; dutxa i faldilla, que direu que és tonteria, però fa diumenge. prop de casa, me trobat entre llibres vells en un mercat casual i m'hi he perdut més del que convenia. un català perfecte escrit en impremta antiga m'ha obligat a endur-me dos petits llibrets de Maurici Serrahima. i és estrany (i màgic), com un cop dins, he trobat part de mi a la protagonista d'una història escrita el 1937.

em dic que és només qüestió de fer el pas, o un pas. tossuda a posar tot el pes sempre a la mateixa cama, nosé si per alentir el ritme o malgastar energies, jo acabo petita i el camí es fa molt més llarg. avui m'hi reconec i demà no; i tornaré, (perquè sempre hi torno) a canviar de parer dues o tres vegades més abans no es pongui el sol. i em llevaré, un cop més, calçant xiruques que minuts més tard ballaran soles en uns peus diminuts.

potser ho fa el canvi de jaqueta en pocs dies, o l'olor de maduixes a l'entrar a la fruiteria, però ja tinc dos abonaments de cap de setmana i la lonely planet m'impacienta des de la tauleta de nit. m'he atipat de calçots aquest cap de setmana, fet brasa i dormit amb mantes. prou! màniga curta i gazpatxo; i que sigui per emportar!

"Seguirá en la azotea, yo nunca estuve a su altura" és una de les frases que tinc encerclades de Bailame el agua. avui he construït trocets de pel·lícula en blanc i negre per acabar(-me) d'espessir una mica més el dia.

el diumenge es va fer curt sota cançons d'un nou Bob Dylan. texans que queden blancs de tant lluitar per l'enquadrament perfecte i targetes plenes. les fotografies sortien encara més boniques quan ells rascaven les guitarres i omplien de sentit EL moment.

després de cinc hores de cotxe avorrint hits que no recordava arribem a la casa. el sol escalfa tant que m'atreveixo amb la màniga curta tot i carregar dos sacs, que a la nit glaça. mans a la foguera mentre dura el tomba-tomba de les botifarres vingudes de Galícia. noves cares que es faran properes i de les què aprendràs més del què penses. quan torno a ser davant les flames ja és diumenge i t'esperen cinc hores més de cotxe. m'enduc més de quatre-centes fotos i la sensació de que tot pot ser molt-molt fàcil.

"L'Arquitecte és una tragèdia sense herois. Una tragèdia urbana i contemporània que ens diu: de vegades s'ha de tornar a començar.
No importa la mida que tingui allò que haguem construit. [...] De vegades ens ho hem de carregar. De vegades hem de destruir per tornar a construir. No hi ha reforma, no hi ha pacte. De vegades hem d'acceptar el fracàs."

Potser per això arquitectura són tants anys d'estudi,
(i a mi sempre m'ha costat tant interpretar un plànol)

seguint el gomet de les sabates que destrossava de petita la dreta era verda i l'esquerra vermella. a plàstica ens deien que el verd és tranquil·litat mentre que el vermell és passió, és força, és perill. accelero amb el verd i perdo el temps amb el vermell, "és més sensat ser d'esquerres" sempre m'ha dit un amic que li agrada vestir de vermell, i ara que busco un camí ràpid i segur, no en trobo cap sense que porti implícit el verd de la sortida d'emergència. l'emergència no és verda! sort que no pateixo d'altonisme i no és una excusa més per contradir(-me).