Sis pisos d’escales estretes que es recargolen sobre sí mateixes em porten davant la porta de l’àtic. M’envaeix una sensació fastigosa de mareig. Giro la clau, la porta cedeix suaument i poso els peus en compte sobre el parquet clar, que fa destacar les meves sandàlies vermelles.
Em recorda un apartament d'Amsterdam que tenia unes escales impossibles. Ara, a l'arribar a dalt, res de parquet, tot moqueta roja que donava un cert aire de casa de barrets.
ResponEliminaQuina senyora pujada, espero que valgui la pena anar a l'Àtic
ResponEliminaL'Àtic és el símbol de la intel·ligència? Deixò aquí la reflexió, apa!
ResponEliminaPorquet: moqueta roja? ai, uix!
ResponEliminaAlyebard: post-mareig, sí.
sort del terrat amb vistes i les jardineres de menta... ;)
Sr. Tinc: gràcies pel principi d'una història.