5 de jul. 2011

Sis pisos d’escales estretes que es recargolen sobre sí mateixes em porten davant la porta de l’àtic. M’envaeix una sensació fastigosa de mareig. Giro la clau, la porta cedeix suaument i poso els peus en compte sobre el parquet clar, que fa destacar les meves sandàlies vermelles.

4 comentaris:

  1. Em recorda un apartament d'Amsterdam que tenia unes escales impossibles. Ara, a l'arribar a dalt, res de parquet, tot moqueta roja que donava un cert aire de casa de barrets.

    ResponElimina
  2. Quina senyora pujada, espero que valgui la pena anar a l'Àtic

    ResponElimina
  3. L'Àtic és el símbol de la intel·ligència? Deixò aquí la reflexió, apa!

    ResponElimina
  4. Porquet: moqueta roja? ai, uix!

    Alyebard: post-mareig, sí.
    sort del terrat amb vistes i les jardineres de menta... ;)

    Sr. Tinc: gràcies pel principi d'una història.

    ResponElimina