evoco els minuts quan no eres qui ets,
i em desfaig mossegant-te la pell i olorant-te la roba.

m'he llevat de matinada quan el cel ens queia a sobre i ara dissimula amb un blau que enlluerna finestres i obra balconades. me'n ric dels estrangers tacats amb enginy pel sol i d'aquells que, al desplegar el mapa, perden càmera, bolígraf, ulleres i sentit de la orientació.

ens va ofegar la polseguera en aquells concerts on ballar era inevitable.per primer cop vaig saltar davant seu seguint unes cançons que no em sabia de memòria, però aviat, ho prometo.
recorda-ho: te debo un baile.
a la piscina, veïns nudistes, com si bombay, però no nena, Arbúcies;
i rizos sin domesticar després del bany, que fa calor.

me sobren paraules podria resumir dos dies d'eufòria col·lectiva.
ai! la vida.

Sis pisos d’escales estretes que es recargolen sobre sí mateixes em porten davant la porta de l’àtic. M’envaeix una sensació fastigosa de mareig. Giro la clau, la porta cedeix suaument i poso els peus en compte sobre el parquet clar, que fa destacar les meves sandàlies vermelles.

M’imagino un sopar de cel negre, de fons, sonaria aquesta mateixa cançó i el perfum inconfusible de la menta ho embriagaria tot de tal forma que la resta de sentits quedarien anul·lats.
Posem que tot això, podria passar a una de les nits més caloroses de juliol.