mai havia sentit tanta arrogància en una mateixa conversa. aprofitant el moment "l'autobús és ple" ha decidit trucar i demostrar qui mana sota uns nivells extrems de cafeïna (per posar-li una excusa). en silenci i atenta a la permormance de crits, nervis i ball de gestos: "m'estàs escoltant, o no?" per dotzena vegada en mig minut. espero sincerament que ella faci estona que té el telèfon lluny de l'orella i que ell, ara burleta, no busqui l'aplaudiment de la resta. pel què a mi respecte només rebrà una mirada de despreci.

és la primera icona que salta animosa a l'obrir l'ordinador. ja són més de 70 llistes de reproducció a la columna esquerra de l'Spotify. recomanacions varies i descobriment del dia a mode de ritual. no em sorprenc del silenci propi de la sala mentre penso que els matins serien eterns sense auriculars. concentrada dins la pantalla m'he trobat tararejant alguna cosa de "el regreso más esperado del año: Carlos Baute" i només espero que ningú m'hagi sentit. al final, potser la versió premium no sigui tant absurda...

ahir dijous i avui divendres i un "tick" més al calendari. refàs com cada matí els teus passos, esquivant propòsits que t'havies fet de petit, quan tenies unes ganes increïbles de menjar-te el món però et faltava edat, i que reapareixen ara, que tens l'edat però et falta aquella fam que tenies de petit. aquest cap de setmana hi haurà llar de foc que minimitzarà el fred hivernal que diuen que arriba; a les fotografies, el primer pla portarà implícit un somriure i arribat el moment, voldré allargar els dies amb pataleta incluida de diumenge. cara i creu sense gest ni espera, i monedes que desapareixeran a les butxaques de l'abric gruixut que desenterraré al vespre.

només he mirat l'hora quan m'he adonat que sonava Opportunity de Pete Murray. nus a la boca de l'estómac i suor freda. el peu dret imposa independència, que s'inventa un compàs desdibuixat entre acceleració i ritme mentre la respiració s'esforça per aparentar calma. la nit s'escursa però avui, osti... avui la tarda se'm fa eterna! segur que topo amb alguna mirada de complicitat a la sortida (de fet, hi compto, J.) i demà? demà espero poder-ho explicar amb la mateixa cara de nerviosisme i alegria.

continuo amb ulls vidriosos i extravio mocadors allà on vaig. el caixer del supermercat de la cantonada m'ha desitjat "sort!" tot i no haver compartit paraula. potser ho ha endevinat pels 3kg de taronges que m'han fet el camí etern fins la porta de casa o, opció segura, el maquillatge andorrà que van portar els reis resalta, més que no pas amaga, les ulleres. m'he estirat al sofà després de desplegar la manta i he pensat que quina excusa tant bona, aquesta de no estar fina.