la maleta a mig fer i la sensació pesant de "em deixo alguna cosa" que segur arrossegaré per tota la Terminal-1 fins l'aeroport de destí, on prometo oblidar-me de tot.

avui puc dissimular en nerviosisme que em pessiga l'estómac, però tard o d'hora acabaré vomitant alegria, excitació i sí: certa por (fluixet i amb la boca petita).

marxo volant. bones vacances! :)

el claustre era petit i la nit no era freda. amb l'escenari ple de cadires vaig jugar a endevinar on seuria l'alt, el guapo, el tímid i tu.
feia masses dies que no us veia recitar aquells poemes però m'agrada escoltar paraules-veritat perdudes entre estrofes que no recordava.
"són tres en un pis" ens va fer somriure en una primera setmana de convivència. sí, allò de mirar-te i pensar "ara i aquí". avergonyir-nos, infantils, per l'estupidesa del moment i convertir-nos en espectadores d'una baralla coent entre el vermell amor, passió i intenstitat, i el vermell desamor, tristesa, enyor i ella.

mirava divertida des d'un racó i us exigia en silenci:
"no deixeu de ballar mai".


Jo tenia un fanal a la boca, de Marc Artigau i Queralt

el cel era gris i amenaçador però ens va acabar perdonant la nit tot
i el jersei gruixut. va plantar-se davant la multitud amb la seva guitarra clara i tupé estrany i en res, ja ens tenia.
vaig cantar-te totes les teves cançons des del primer acord com ho feia la noia del meu davant o el meu darrera, no ho recordo, però, per a mi, el món es va aturar a l'entrar al temple: "què en farem del desig, ara que hem trobat l'amor?"

evoco els minuts quan no eres qui ets,
i em desfaig mossegant-te la pell i olorant-te la roba.

m'he llevat de matinada quan el cel ens queia a sobre i ara dissimula amb un blau que enlluerna finestres i obra balconades. me'n ric dels estrangers tacats amb enginy pel sol i d'aquells que, al desplegar el mapa, perden càmera, bolígraf, ulleres i sentit de la orientació.

ens va ofegar la polseguera en aquells concerts on ballar era inevitable.per primer cop vaig saltar davant seu seguint unes cançons que no em sabia de memòria, però aviat, ho prometo.
recorda-ho: te debo un baile.
a la piscina, veïns nudistes, com si bombay, però no nena, Arbúcies;
i rizos sin domesticar després del bany, que fa calor.

me sobren paraules podria resumir dos dies d'eufòria col·lectiva.
ai! la vida.

Sis pisos d’escales estretes que es recargolen sobre sí mateixes em porten davant la porta de l’àtic. M’envaeix una sensació fastigosa de mareig. Giro la clau, la porta cedeix suaument i poso els peus en compte sobre el parquet clar, que fa destacar les meves sandàlies vermelles.

M’imagino un sopar de cel negre, de fons, sonaria aquesta mateixa cançó i el perfum inconfusible de la menta ho embriagaria tot de tal forma que la resta de sentits quedarien anul·lats.
Posem que tot això, podria passar a una de les nits més caloroses de juliol.